Entre el cos i el document: espais de producció cultural

Assaig. Vic, 1994

La performance i la seva pràctica, esdevenen una cruïlla dels llenguatges de l’acció i la estètica entre l’imaginari social i la necessitat de la producció cultural. Un espai ontològic on la metodologia per l’anàlisi de la pràctica performativa, es troba enllaçada literalment al ritus i el marc teòric que defineix la antropologia del ritual i del performance. L’estudi del ritual, lligat a la performativitat, posa de manifests els fets constants, ordinaris i persistents en una comunitat, retornant un conjunt d’indicadors de les pràctiques culturals de la pròpia comunitat. Tot un món d’accions socials i representacions dels éssers humans al llarg dels anys, que tenen per objecte constituir una estructura holística de les pràctiques realitzades per persones, en l’espai i el temps per donar sentit a la cultura, procés social que canalitza la comunicació de significats que li donen sentit al món, els valors, les creences i la construcció d’identitats. Aquestes defineixen als individus, representats pel seu cos. La performance es construeix des de l’acció del cos cap a l’observador.

Potser la paraula “actuació” resulta ser la més apropiada per traduir el terme “performance” a la nostra llengua, dintre de la antropologia del ritual i els estudis de les arts escèniques o performatives. Encara que segons el seu cas d’interpretació simbòlica, també es pertinent la consideració del terme “acció”, ja que al igual que la actuació, determina la posada en escena de la persona (Goffman, 2006), on el cos és el centre de la tota la activitat existencial. Per que la actuació es produeixi cal una acció, que dintre de la representació social es troba materialitzada per la acció (interpretació) d’una persona (cos) en un espai determinat (escena). Tant l’actuació com l’acció impliquen i pressuposen la categoria de causalitat per arribar al seu objectiu. La seva posada en escena, vinculada a la esfera quotidiana o la intencionalitat artística, implica un desig de voler ser vist o escoltat, per tant, un procés de comunicació i representació.

La representació designa etimològicament “l’acció per posar davant dels ulls d’algú”, construint la primera presentació d’una forma il·lusòria i sensorial del món i allò que forma part d’ell. El terme representació és utilitzat per múltiples disciplines amb la finalitat d’explicar com s’organitzen les diferents formes de presentació, prenent diferents significats en funció del context en què s’utilitza (comerç, art, esports, matemàtiques, disseny, tecnologia, dret i ciències polítiques). Però dintre d’aquest ampli ventall, ens centrarem en la representació social, que actua com un gran contenidor de voluntats, idees i accions col·lectives que son compartides pels membres dels grups socials i les pròpies comunitats. És el significat que s’apropa de forma més determinant al camp de la antropologia, on la representació de la cultura es vehicula per mitja del discurs escrit i per altres tècniques de la pròpia disciplina. És el cas de la antropologia visual, el complement de la teoria antropològica basat en el anàlisi de la realitat humana per mitja de les imatges, productora de documents audiovisuals i fotogràfics, a partir de la mirada que aplica l’etnògraf al seu entorn immediat. Tot el que passa per davant de la mirada, forma una imatge mental, que a posteriori pot transformar-se en una imatge material, (Belting, 2007) un document visual.

La imatge, la podem interpretar en si mateixa com un document (Freund, 1999), un objecte que pot correspondre a les diferents formes de producció, sigui pintura, fotografia, cinema, gràfic. Amb la fotografia, a principis del s. XVIII, i posteriorment amb el cinema, s’obre el proces de expansió de la cultura visual com l’arxiu en constant creixement de les cultures contemporànies. Una màquina de producció de representacions materialitzades en documents de diferents formats, que il·lustren les imatges de la memòria col·lectiva, instruments per la legitimació de la funció social del imaginari col·lectiu, constituint la representació simbòlica que començarà a donar forma a la cultura de masses en un desplaçament i dessacralització de l’art hegemònic.

Victor Turner (1999), en el estudi etnogràfic que realitza sobre els aspectes rituals dels ndembu a Zàmbia, aplica els conceptes del teatre per explicar la seva teoria sobre el ritus, determinant així un gir en la antropologia del ritual on incorpora el concepte de la multidisciplinarietat, un canvi de paradigma (MacLuhan, 2001) resultat del pas de la era de la mecanització, definida per la seqüencialitat, cap a la era de la velocitat instantània de la electricitat, que implica la simultaneïtat. En aquesta nova estructura, la antropologia del ritual adopta la característica de la performativitat, a partir de l’antiga paraula anglesa “parfournir”, que segons la interpretació de Turner (1980) vol dir “per dur a terme”, “produir quelcom, ordre o projecte”. El fet de observació del ritual, permet identificar un conjunt de símbols simultanis a les accions produïdes del propi ritual. El ritual, segons Turner, és una teatralització del drama social, contenidora d’accions, objectes, relacions, gestos, activitats i unitats espacials.

En la dimensió de la quotidianitat, la etnografia del ritual i de la performance es situen en l’intermedi, inherentment inestable, treballant entre les disciplines teòriques i artístiques, entre el teatre i la antropologia, el folklore i la sociologia, la historia i la teoria de la acció. El seu paper estableix la praxis entre el ritual, el teatre, la dansa, la poesia, l’esport, el joc, el drama social i les múltiples practiques de l’entreteniment popular (Schechner, 1986), configurant un conjunt de patrons que poden ser analitzats i tornats a posar en joc per mitja del document de registre de la pràctica El document vol ser un estímul de la memòria per transformar-se en present (Phelan, 1993), provocant la evocació del passat. La funció contempla els elements necessaris per tornar a representar el passat com una realitat que transforma el present i pertany de forma atemporal a la legitimació de la funció social del registre. La teatralització de la vida impugna al ritual, i al fer-ho, profana la tradició cultural i la transforma. Els llocs del teatre, la performance, el cinema, com a documents de registre de l’acció son els mapes de les cultures a les que pertanyen. La etnografia de la performativitat defineix les metàfores de les arts dramàtiques en la introspecció creativa del acte social de la presentació del cos, dins del qual s’adscriu significat als coneixements i les experiències, i al mateix temps les fixa, li aporta el marc teòric per generar categories de classificació.

Referències bibliogràfiques
Belting, H. (2007) Antropología de la imagen. Buenos Aires: Katz.
Freund, G. (1999) La fotografía como documento social, Barcelona: Gustavo Gili.
Goffman, E (2006) La presentación de la persona en la vida cotidiana, Buenos Aires: Amorrortu.
McLuhan, M. (2001) Understanding Media: The Extensions of Man, Cambridge: The MIT Press.
Phelan, P. (1993) Unmarked: The Politics of Performance, London: Routledge.
Schechner, R. “Magnitudes of Performance”, en Victor Turner i Edwar Bruner (eds.) (1986) The Anthropology of Experience. Urbana: University of Illinois Press, pp. 344–369.
Turner, V. (1999) La selva de los símbolos, Buenos Aires: Siglo XXI.
Turner, V. (1980) Social Dramas and Stories about Them. Critical Inquiry, 7(1), pp.141–168.

Aventura! de Alfredo Sanzol

Aventura! de Alfredo Sanzol

Aquest dijous passat vaig tenir el plaer de presentar, amb Marta Pérez i Mamen Duch de la companya T de Teatre l’obra Aventura! al teatre Principal de Sabadell, on es representarà el proper 6 de abril. Sota el text i la direcció d’Alfredo Sanzol, explica la historia de sis socis de una empresa que no els hi va gaire malament, a partir del moment en que reben una oferta de compra per part d’una empresa xinesa. És el punt de partida d’una serie de aventures que sorgeixen fins a rebre els diners del empresari xines, que finalment no acaba arribant per la via que s’esperaven, sinó per una altre ben singular.

Tenim davant la crisi que estem vivim actualment, que ens preocupa a tothom, a cadascun de una forma particular. Totes les crisis provoquen incerteses i pors, alimentades per l’estres i els moments complexes on cal prendre una decisió que mai arriba. Aquesta situació ens porta a perdre el referent ètic i el nord de la vida per la ansietat i angoixa que ens provoca. En aquesta historia es planteja la situació de vendre una de les sòcies, com si fos una verge vestal per ser portada al temple del capitalisme oriental al igual que una sacerdotessa. Però és ella mateixa qui s’ofereix, com un acte d’heroisme d’una persona que posseeix un sentiment de no haver fer res important i pren aquesta actitud com un acte de solidaritat amb els seus socis. Passa d’una actitud contemplativa on ha deixat que els altres prenguin decisions per ella, a ser qui pren la decisió per l’interès dels seus companys. Quan reben la noticia els seus socis d’aquest intercanvi tan fora de lo normal, en principi s’oposen, però suposa una explosió del seu egoisme interior per poder salvar-se de una situació que els porta cap a un futur incert, un futur que no acaben de comprendre per que viuen en un present on el més important son els beneficis que obtindran del negoci, per finalment posar-se d’acord que es una bona idea posant de manifest la seva falta d’escrúpols. El nostre imaginari construeix eines de defensa per poder afrontar les situacions que amenacen la nostra subsistència, configurant estratègies per solucionar situacions que ens ataquen personalment, un terreny adobat per l’individualisme liberal del capitalisme més salvatge, on la única persona que importa davant l’enfonsament de la societat és el propi individuu.

El director porta fins a l’extrem en un gran síntesis, una realitat que no volem acceptar, però que es hi és davant nostre, que esta passant i ens afecta profundament en la nostra manera de pensar les relacions amb els altres dins d’una selva on sobreviu el més fort. Alfredo Sanzol fa un treball d’anàlisi actual d’una societat angoixada i que es posada en venda per les institucions, representades per una empresa fictícia. Podem ser una comunitat, un país o una unió de països (europea), on una part dels nostres socis, que son els nostres representants i administradors polítics ens posem en venda al millor postor, posen en venda les nostres coses i les nostres vides, com la seguretat social, la educació o les pensions. Aventura! es la posada en escena d’aquesta situació d’una forma anecdòtica que ens fa pensar si allò que em compartit en la nostra vida, que em construït entre tots, només te el valor que li donen un petit grup de persones que tenen el poder de posa preu als nostres caps. I els protagonistes d’Aventura! ho saben, que estem desmuntant la societat del benestar que tants anys a costat de crear i la estem venen a peces.

Sanzol i T de Teatre fan una comèdia de les misèries del capitalisme més ferotge i al mateix temps una tragèdia, carregada de símbols que posen de manifest les por i els somnis del personatges que diuen ser socis en una empresa que ells mateixos enfonsen pels seus propis interessos. El desarrelament de la terra i la identitat perduda en el cosmos del mercat immediat i la ma plena. S’apropen al sentiment d’allò sagrat quan en Marc i la Elisa passen el cap de setmana a Extremadura i visiten un Dolmen, un espai que va ser sagrat i reconvertit en una atracció turística. Allò sagrat, que pertany a cada persona com el cos social, es desmantellat per una societat que fa dels seus valors un trencaclosques per vendreu a petites peces. Fins i tot les mateixes persones, que es troben esclaves de les seves ambicions, es situen en un estat de limit sobre la feble frontera entre la solidaritat i l’egoisme.

El teatre es un ritus voluntari del que participa la societat, de voler posar-se en les mans d’uns actors que ens representen a nosaltres mateixos en les nostres alegries i misèries, per poder entendre que la vida es una posada en escena de nosaltres mateixos i les relacions amb les altres persones que donen sentit a la nostra vida. Els socis d’aquesta empresa ens porten cap a un espai liminar, un espai de trànsit i incertesa entre el trencament del sistema establert pel desig d’un canvi que millorara les seves expectatives, on es manifesta una crisis moral que te per solució les condicions imposades per un element extern a ells mateixos. Ells només podran resoldre el conflicte en el moment que es deixin portar per la voluntat d’un altre, imposant una acció reparadora que produeix una escissió en la relació estructural del drama social. En certa manera, segueixen els passos d’un ritus de transició entre un estat de solidaritat cap a un desmembrament de la seva condició com a cos social, com amics, companys i empresa.

Hilomental en el Antic Teatre

El pasado lunes, Félix Pérez-Hita y yo nos enfrentamos en una sesión de Hilomental sobre el ritual y sus efectos en la vida cotidiana. Aunque yo iba a tiro fijo sobre los rituales y sus características de efectos de transición de un estado a otro en los seres humanos, me deje sucumbir por las imágenes audiovisuales de Félix. En el espacio del Antic Teatre, lleno a rebosar de amigos y otros a los que no conozco, pero agradezco su asistencia, vivimos un estado de transito (como dice Manuel Delgado, de transito de los cuerpos, no del estado del tráfico) que nos llevo a revelar ciertos aspectos que aunque parezcan extraños, forman parte de la vida cotidiana de todos. La relación de videos sustraidos de Youtube, Vimeo, Dailymotion y otros lugares de la red, son espacios donde transitamos durante el día a día en busca de aquellas experiencias que se encuentran fuera de la televisión y los medios de comunicación tradicionales. Experiencias que al mismo tiempo que participamos poniendo nuestra atención, también formamos parte de ellas.

Isidor Fernàndez y Félix Pérez-Hita

Etnografia de la performatividad: Documentar l’acció

taller-etnopeformativitat

4 divendres a partir del 15 de febrer.
Enviar un mail i interés per participar en el taller a: estruch@ajsabadell.cat

Etnografia de la perfomativitat (Documentar l’Acció)
A cura d’Isidor Fernàndez.

La performance (acció) com una cruïlla de llenguatges, estableix una metodologia d’investigació de l’etnografia des de l’antropologia del ritual. La Etnografia de la Perfomatividad vol aprofundir des de la teoria i la crítica de l’antropologia visual i les seves eines de documentació de la imatge, sobre la performance, l’acció i les seves manifestacions socials.
Aquest seminari taller conté quatre sessions, on treballarem sobre els processos de documentació de l’acció des de la teoria i la producció de documents visuals des de la fotografia, el vídeo i el disseny.

Divendres, febrer 15. 17-20 h.
Cultures en acció. L’imaginari col lectiu. Entre la performance, el teatre i la cultura popular.

Divendres, febrer 22. 17-20 h.
Estratègies de la vida quotidiana. L’escena social. La vida col lectiva. Els espais incerts de la ciutat

Divendres, març 1. 17-20 h.
Fotoetnografia i videoetnografia. El document i el disseny social.

Divendres, 8 mar. 17-20 h.
La imatge-arxiu i les memòries de l’arxiu.

Seminari taller dirigit per Isidor Fernàndez, antropòleg i cineasta investigador a la UAB i director de l’Arxiu d’Antropologia Visual.
Manuel Delgado, antropòleg a la Universitat de Barcelona i autor de Societats movedisses i l’Animal públic.

Entrada lliure prèvia inscripció a: estruch@ajsabadell.cat
Per més informació: http://www.lestruch.cat

Organitzat L’Estruch, Fàbrica de Creació de les Arts en Viu.

Amb la col·laboració del Arxiu d’Antropologia Visual i Contraplano – Laboratori d’Acció Documental.

Amb el patrocini de Olympus Espanya

El congreso en agosto

Este año agosto a entrado en el verano expulsando a todo bicho viviente de las ciudades. Madrid parece estos días un parque recién plantado. Ni el rumor de los coches es capaz de levantar la calma de sus calles, tranquilas bajo el sol que cae de lleno sobre el asfalto. Paz y tranquilidad, ante la vista, que llenan de verde los arboles del Paseo del Prado. Si miramos hacia la calle Felipe IV desde la Plaza de Cánovas del Castillo con los jardines del Museo del Prado al fondo, tendremos la estampa de una ciudad, en este caso capital, en pleno mes de agosto. Pero esta no es la foto de agosto en Madrid. Si nos volvemos hacia atrás, veremos la Carrera de San Jerónimo, como se eleva en una suave cuesta hasta el Congreso de los Diputados, totalmente llena de vallas vigiladas por la policía. Como si en la calma, se pudiese oler en la lejanía como se desata la tormenta, que lentamente, aparecerá por el horizonte avanzando sin pausa. Los turistas serpentean entre las fronteras metálicas, desde el Thyssen hasta la Puerta del Sol, ajenos a los agentes apostados en la sombra, rehuyendo la calor del mes de agosto.

Madrid, 23 de agosto

La partida

La tarde caé. Son más de las siete y ya se puede salir a la calle. El termómetro empieza a encogerse. Es hora de acabar la siesta, tomar el café, dejar de ver la tele, o volver a la realidad después de estar pensando en las musarañas en la sobremesa. Las calles del pueblo se vuelven a llenar. Gente que va de un lado a otro, algunos que pasean, niños pedaleando sobre sus bicicletas. Los tertulianos y jugadores, se desplazan como hormigas del interior del bar a la terraza. Sobre la acera, siguen las miradas cómplices de la partida de mus. Alrededor de la mesa, los observadores, los que miran y disfrutan también del hábil manejo de las cartas. Aquí juegan al mus a parejas, un poco más allá, en otra mesa, se anima una partida de tute. Unos chupitos de orujo, unas barajas de cartas, unas risas para el que gana y así andaremos toda la tarde hasta la hora de cenar.

San Pedro de Latarce, Valladolid, 22 de agosto