The distribution of color, came out of choose the order of candidates speeches TV does for just over a week, the representative of Ahmadineyad extracted the ball from the red and the green ball the representative Mousavi. Since then, the campaign has been impregnated color. On the Internet, the symbolic appropriation by the young has been vigorously with on display photo montages colored green and the girls with their nails painted green and covered with a same color scarf. Accompanied with techno background music very powerful.

All this after a censure by the Iranian authorities, who banned access to Facebook, for reproach for a few days later. According to Iranian news agency IRNA, the ban was "because the followers of Mir Hossein Mousavi candidate had been able to use Facebook to increase awareness of the candidate's positions." The reformer candidate had passed the 5000 friends at that time. It also has a profile on Flickr, with nearly a thousand photos that show the fury of the people regarding the elections and another on Twitter.

From this chromatic symbolism, the blue was the color of their supporters to boycott the elections. Remember the war of colors that lived in the Orange Revolution in Ukraine and the Rose Revolution in Georgia

És el color de l'Islam, que per altra banda, té un compromís polític a favor del candidat Mir Hossein Mousavi, qui te al seu darrera el suport dels reformistes. Aquest s'enfronta al actual president, en Mahmoud Ahmadineyad, representat per el color vermell dels seus militants, encara que menys nombrosos, però amb una potencia similar a la xarxa. A més del seu blog personal, hi compta amb cinc portals web de suport i la difusió de vídeos a YouTube, on no dubta en reprendre les seves declaracions més controvertides sobre Israel, ressaltant la seva intervenció sobre el racisme a la conferència de la ONU celebrada a Ginebra.

Aquesta repartició de color, va sorgir d'una juguesca per triar l'ordre d'intervencions televisives dels candidats ara fa poc més d'una setmana, el representant de Ahmadineyad va extreure la bola vermella i el de Mousavi la bola verda. Des de llavors, la campanya ha estat impregnada de colors. A Internet, l'apropiació simbòlica per part del joves ha estat rotunda, on es mostren en muntatges fotogràfics acolorits de verd, o amb bufandes verdes, així com les noies amb les ungles pintades de verd i cobertes amb un mocador a joc. Acompanyat amb música tecno de fons ben potent.

Tot això després d'una censura per part de les autoritats iranians, que van prohibir l'accés a Facebook, per retreure's uns dies més tard. Segons l'agencia de noticies iranià IRNA, el lloc es va prohibir “perquè els seguidors del candidat Mir Hossein Mousavi havien pogut utilitzar Facebook per donar a conèixer millor les postures del candidat”. El reformista havia superat els 5.000 amics en aquell moment. També compta amb un perfil a Flickr, amb gairebé mil fotos que mostren el furor del poble respecte a les eleccions i una altre de Twitter.

D'aquesta simbologia cromàtica,  no queda pas exclòs un altre més. El blau ha estat el color dels partidaris de boicotejar les eleccions. Recordem la guerra de colors que es van viure a la Revolució taronja d'Ucraïna i la Revolució de les roses a Geòrgia.

Aquest proper dijous, es compleix la celebració del vintè aniversari de la massacre de Tian'anmen, quan el govern va declarar la llei marcial, enviant els tancs que van entrar a la plaça de Pequín i aixafar les protestes d'estudiants i treballadors. Des de llavors, el govern xinès mai va fer pública la llista de víctimes, que va qualificar com una conspiració contrarevolucionària.

En aquell moment, el govern xinès va emprendre nombrosos arrestos a fi de suprimir els instigadors del moviment, expulsant literalment a la premsa i els mitjans de comunicació estrangers, passant a controlar estrictament la cobertura dels esdeveniment des de la premsa xinesa. És clar, que, les repercussions contra el govern xinès, van ser realment incommensurables, causant la condemna internacional de la seva pròpia actuació.

Encara que això forma part de la història, surgeix el dubte de replantejar-se fins a quin punt un govern té el dret a reprimir la llibertat d'informació i expressió, que és d'una certa forma allò que possiblement volen durant els propers dies. Fins i tot alguns s'han estranyat de la tardança, com Kayser Kuo, un comentarista xinès de tecnologia al que li sorprèn que el govern xinès hagi trigat tant en bloquejar aquests serveis.